Gabriel Anzaldi, director d’Ecosistemes; Rafael Redondo, director de la Unitat de Tecnologies Multimèdia, i Lali Soler, directora de l’Àrea Digital del centre tecnològic Eurecat
La intel·ligència artificial (IA) s’ha incorporat al debat públic a través de les seves aplicacions més visibles. Assistents conversacionals, generació de continguts, automatització de tasques i nous sistemes capaços d’interpretar informació i produir respostes. Però reduir aquesta transformació a una successió d’eines cada vegada més potents impedeix comprendre el seu veritable abast.
La IA està modificant simultàniament la manera en què generem coneixement, desenvolupem tecnologia, actuem sobre el món físic i ens relacionem amb els sistemes digitals. També està reorganitzant les capacitats materials necessàries per innovar i desplaçant els centres de poder tecnològic, industrial i econòmic. Comprendre-la exigeix, en conseqüència, observar tant les seves possibilitats com les infraestructures, els coneixements i les relacions que la fan possible.
Aquesta sèrie de tres articles aborda aquesta transformació a partir de tres preguntes complementàries. El primer episodi, “Què canvia realment la intel·ligència artificial?”, analitza la convergència entre orquestració tecnològica, descobriment científic i acció sobre el món físic. La seva tesi és que el canvi de paradigma no consisteix únicament a aplicar IA a més activitats, sinó a integrar la generació de coneixement, el desenvolupament tecnològic i la seva aplicació en una nova cadena de valor contínua, iterativa i flexible.
El segon, “Qui alimentarà la intel·ligència artificial?”, examina la dimensió material i estratègica d’aquesta transformació. La IA depèn d’energia, computació, dades, semiconductors, coneixement, talent, capacitat industrial i entorns reals d’aplicació. Els qui siguin capaços de governar i articular aquestes capacitats podran desenvolupar la tecnologia, orientar-la, escalar-la i capturar el coneixement generat durant la seva utilització. En aquesta capacitat es decidirà una part essencial de la sobirania tecnològica europea.
El tercer episodi, “Quan el repte és la relació amb la màquina”, desplaça la mirada cap a les conseqüències d’una interacció cada vegada més intensa entre persones i sistemes intel·ligents. La confiança ja no pot avaluar-se únicament mitjançant les propietats tècniques d’un algorisme. També exigeix estudiar com la personalització, la recomanació i l’assistència cognitiva influeixen en la nostra autonomia, creativitat, capacitat de descobriment i judici crític.
Els tres articles comparteixen una mateixa posició. La intel·ligència artificial no ha d’entendre’s com una tecnologia aïllada, sinó com una transformació sistèmica que connecta coneixement, infraestructures, indústria i societat. La seva orientació dependrà de les capacitats que decidim construir, dels objectius que guiïn el seu desenvolupament i de la qualitat de les relacions que establim amb ella.
Des d’Eurecat volem contribuir a aquest debat amb una visió assentada en la integració de coneixement, l’escalat tecnològic, la realitat industrial i el progrés humà. Perquè la qüestió decisiva no és només fins a on arribarà la intel·ligència artificial, sinó quines capacitats construirem per governar-la i quina societat contribuirem a crear amb ella.
Llegeix els tres articles publicats per ON IA en els següents enllaços:
Article I – Què canvia realment la intel·ligència artificial?
Article II – Qui alimentarà la intel·ligència artificial?
Article III – Quan el repte és la relació amb la màquina
